Un any més, no he faltat a la cita amb el Xavi a la Grave, la meca indiscutible del freeride a Europa.
Mica en mica, vàrem anar arribant tots a l’Hotel Castillan el divendres 27 de febrer. La majoria, cares conegudes d’edicions anteriors. Alguns, com jo mateix, amb un bagatge de molts anys de fidelitat incondicional.
El dissabte, els guies decideixen quedar-nos a la Grave. Les condicions són prou bones, tot i que fa ja alguns dies que no neva i han pujat una mica les temperatures. No obstant això, la bona orientació a N del domini esquiable i l’altitud garanteixen condicions més que acceptables.
Es formen els tres grups i a fer cua per ser dels primers en pujar a la cota 3200. El meu grup, amb l’Olivier de guia, esprem el temps al màxim: fem els descensos clàssics a banda i banda de la línia del telecabina.
Li demanem al guia fer els famosos couloirs Banana i Patou, i els fem tots dos. El Banana no està massa bé, la veritat, molts bumps. El Patou és molt més curt, però molt intens, també. La pizza del dinar també va estar prou bé.
Acabem a les 16:30, havent començat a les 9 en punt, arribant esquiant fins a la cota 1400 m amb un bon gruix de neu.
Per diumenge, fem excursió als 2 Alps. Amb l’Olivier fem un bon grapat de descensos fora pistes a la zona del telecabina Pierre Grosse.
Menció especial mereix la coma Interdite (“prohibida” en francès), amb un inici suau i enganyós que porta a un pendent sobtat de 40º d’inclinació. La neu està ja una mica transformada i permet una bona agafada dels esquís. Superat aquest tram, una pala ampla i orientació W serveix per afluixar la tensió.
La perla del dia és la baixada de 1400 m de desnivell per les Aiguilles Rouges de Toura. Ens cal fer una patejada d’uns quinze minuts amb els esquís a l’esquena per accedir a l’inici de l’itinerari.
Recuperem forces i tirem avall. L’orientació és W, però la neu està molt dura, ja que està prou ennuvolat. Cal posar-hi quàdriceps. L’escenari, però, és espectacular.
Deixem l’agulla gran a la nostra esquerra i seguim avall, esperant que la neu es vagi estovant. Estem completament sols en aquest sector i gaudim de l’itinerari sense presses.
En arribar al torrent, ens trobem un allau que ha colgat completament el pont per creuar-lo i hem de fer la cabra per sobre dels conglomerats de neu endurida. Una esgarrifor ens recorre l’espinada en pensar amb la violència que devia desfermar aquesta neu en rodolar muntanya avall.
Un cop superades les restes de l’allau, el camí fins al poble de Saint Christophe en Oisans encara posa a prova la nostra habilitat per superar els diferents entrebancs i demostrar que som autèntics cabraskiers.
Arribem esquiant fins la porta mateixa de La Cordée, on prenem una cervesa i després dinem una mica, mentre examinem aquest espai de decoració indescriptible i bigarrada. I taxi de tornada als cotxes.
Per dilluns, de nou a la Grave, l’Olivier també atén la nostra petició i, després d’un escalfament, anem de pet a fer el mític couloir Trifides.
L’entrada complicada, com de costum, per alguns cailloux i la verticalitat que et saluda a l’altra banda del collet. De nou 40º, però una neu excel·lent i sense trepitjar. Doucement, com diuen els francesos, gaudint de cada viratge i del paisatge vertical sota l’esguard de la Meije. Ens considerem uns autèntics privilegiats de poder estar on estem i fer el que estem fent.
En acabat, l’Olivier ens ha reservat un descens que ell encara no ha fet mai: el couloir d’Orcière. Està situat entre els couloirs més coneguts de Fréaux i de la Vutte.
Des de la cota 3200 iniciem el descens per una canal amb l’amplada justa i una inclinació còmode que ens fa flipar. La neu està molt bé i molt poc trepitjada. Molt lluny podem distingir el fil de la carretera al fons de la vall, però encara no es poden distingir els cotxes que hi deuen passar.
A mig descens, aproximadament, hi ha un ressalt de varis metres amb pedres que aconsella muntar una corda per ajudar-nos a salvar-lo. Un cop superat aquest grau, la canal s’estreny molt més i cal derrapar alguns trams.
I per acabar, ja amb neu transformada i esquivant els matolls i arbres, arribem esquiant fins al fons de la canal. Ha estat un descens inoblidable.
Ja de tornada cap a Barcelona, la valoració global és molt bona. Probablement una de les meves millors edicions, tot i no haver tingut “paquetón”.
A més, amb els companys de grup, amb qui no havia esquiat abans, hi ha hagut una sintonia total que ens ha permès gaudir encara més de les experiències compartides i fer uns descensos exigents.
