Lamentarse está de más, en Las Marquesas

 

«Les femmes sont lascives

Le temps s’immobilise

Gémir n’est pas de mise

Aux Marquises»

 

Como un mantra, el guía de Hiva Oa, repetía y repetía estos versos. Y a menudo se quedaba con lo primero y lo último. Viniera o no a cuento. Y los decía bien dichos, el puñetero. De los otros 41 de la canción de Brel no dijo nada.

Quizás no los sabía. O quizás no hacían falta. Porque los tenías delante. Tanto en Hiva Oa como en Nuku Hiva, la mayor de las Marquesas. 

Sólo tenías que mirar. Pieles, formas, colores, volúmenes, movimientos. Montañas, volcanes, acantilados, valles, cascadas, radas y playas, sencillos puertos de pescadores, el muelle donde cada quince días atraca a Aranui; el museo, los yacimientos arqueológicos que conservan algunos tikis (pocos; malas lenguas dicen que los marquesinos los guardan en su casa para preservarlos de la metrópoli), el cementerio, las iglesias, las escuelas, el dispensario, la casa del prefecto, la casa del juez, la farmacia, el súper, la gendarmería, correos, los talleres de los artesanos; palmeras de todos los tamaños, cocos en los árboles y en el suelo, helechos, mangos, árboles del pan, plataneros, acacias, pinos, y mujeres, hombres y criaturas descalzos o con chancletas, de pieles, ojos y sonrisas impensables en Europa.

Y muchas flores. Flores de todos los colores, formas y tamaños. Pero ninguna como las blancas, las Tiaré. 

Algunos caballos, alguna vaca y algún cerdo más bien delgaducho atados con una cuerda al borde de la carretera junto a un cubo de agua. Algunas cabritas salvajes. Y muchas gallinas y gallos por doquier. Y los nonos, una especie de mosquitos pequeñísimos que no se ven pero que están ahí. 

Y el capitán Cook, Jack London, Stevenson y Melville. Y una lengua distinta a la de Tahití, más contundente, de la que están bien orgullosos. Y Brel y Gauguin frente al mar. 

 

Y sí, también los collares de flores o conchas, los cuerpos tatuados, los rituales, las canciones y las danzas, el pescado crudo con leche de coco, el atún rojo y el atún blanco, el atún blanco y el atún rojo, y el excelente monoï que, salvo curar los pies planos, sirve para todo. Absolutamente para todo. En un escaparate infinito entre el cielo y el mar.

 

Glòria

 

TEXTO ORIGINAL

Lamentar-se està de més, a Les Marqueses

 

«Les femmes sont lascives

Le temps s’immobilise

Gémir n’est pas de mise

Aux Marquises»

 

Com un mantra, el guia de Hiva Oa, repetia i repetia aquests versos. I sovint es quedava amb el primer i l’últim. Vingués o no a tomb. I els deia ben dits, el punyetero. Dels altres 41 de la cançó de Brel no en va dir res. Potser no els sabia. O potser no calien. Perquè els tenies al davant. Tant a Hiva Oa com a Nuku Hiva, la més gran de les Marqueses. Només havies de mirar. Pells, formes, colors, volums, moviments. Muntanyes, volcans, penya-segats, valls, cascades, rades i platgetes, senzills portets de pescadors, el moll on cada quinze dies atraca l’Aranui; el museu, els jaciments arqueològics que conserven alguns tikis (pocs; males llengües diuen que els marquesians els guarden a casa seva per preservar-los de la metròpoli), el cementiri, les esglésies, les escoles, el dispensari, la casa del prefecte, la casa del jutge, la farmàcia, el súper, la gendarmerie, correus, els tallers dels artesans; palmeres de totes les mides, cocos als arbres i a terra, falgueres, mangos, arbres del pa, plataners, acàcies, pins, I dones, homes i criatures descalços o amb xancletes, de pells, ulls i somriures impensables a Europa. I moltes flors. Flors de tots els colors, formes i mides. Però cap com les blanques, les tiaré. Alguns cavalls, alguna vaca i algun porc més aviat esquifits lligats amb una corda a la vora de la carretera al costat d’un cubell d’aigua. Algunes cabretes salvatges. I moltes gallines i galls per tot arreu. I els nonos, una mena de mosquits petitíssims que no es veuen però que hi són. I el capità Cook, Jack London, Stevenson i Melville. I una llengua distinta de la de Tahití, més contundent, de la qual estan ben orgullosos. I Brel i Gauguin davant del mar. I sí, també els collarets de flors o petxines, els cossos tatuats, els rituals, les cançons i les danses, el peix cru amb llet de coco, la tonyina roja i la tonyina blanca, la tonyina blanca i la tonyina roja, i l’excels monoï que, llevat curar els peus plans, serveix per a tot. Absolutament per a tot.

En un aparador infinit entre el cel i el mar.

Glòria